Ús del guionet en mots compostos i prefixats

S’ha reduït el nombre de paraules compostes i prefixades que porten guionet. En aquest quadre totes han passat d’escriure’s amb guionet a escriure’s juntes. Hi ha l’excepció de foie gras, que es formava amb dos mots separats, ara ha passat a ser-ne un de sol, ajuntat amb un guionet. L’objectiu aquí és aglutinar els mots.

D’aquí se’n deriven també alguns canvis, reflectits en les entrades dels diccionaris. 

Mots prefixats i compostos amb el segon formant començat per "r"

En els mots que comencen per r i porten un prefix o un compost al davant, la r es pronuncia vibrant (com una doble erra). L’escriptura d’aquestes paraules, però, fins ara portava a la confusió, ja que s’escrivien amb una sola r (i hi havia problemes de, o no saber com escriure-ho, o no saber com pronunciar-ho).

Ara aquesta confusió s’ha acabat, ja que la grafia r passa a ser rr.

En aquest quadre es recullen les paraules que han canviat.

Accents diacrítics

L'IEC, a la nova Ortografia de la llengua catalana (2016), ha reduït la llista de mots amb accent diacrític a quinze monosíl·labs:

Atenció! Cal recordar que:

• S’escriu accent diacrític el plural d’aquests mots si coincideix gràficament amb el dels mots sense accent diacrític: béns, déus, pèls, sís, sòls; però mans, mons).

• No s’aplica l’accent diacrític en els compostos i derivats d’aquests mots: adeu, adeu-siau, marededeu, pregadeu, redeu, semideu; almon, rodamon; a contrapel, a l’empel, repel; entresol, subsol, vertisol. Però sí que s’aplica en els mots compostos que s’escriuen amb guionet, perquè els components mantenen llur forma gràfica: déu-vos-guard ‘salutació’, mà-llarg, més-dient, pèl-llarg, pèl-ras, pèl-roig.

Activitat: Omple els buits amb els mots segons si porten accent diacrític o no.

1. Bé/be
1. No escrius __ aquesta paraula.
2. Aquest __ hauria d’estar a l’estable.
2. Déu/deu
1. Tinc __ dits a les mans.
2. Marc no creu amb __.
3. És/es
1. Aquesta bossa __ molt gran.
2. __ diu que demà hi ha examen.
4. Mà/ma
1. __ germana és molt tossuda.
2. La Clàudia escriu amb la __ dreta.
5. Més/mes
1. No en tinc prou, en vull __.
2. Faig l’aniversari el __ d’abril.
6. Món/mon
1. L’Alba diu que __ pare és molt simpàtic.

1. Vivim en un __ multicultural.
1. Pèl/pel
1. La perruquera m’ha dit que tinc un __ molt bonic.
2. La carretera passa __ mig del poble.
2. Què/que
1. __ gran! Aquesta ciutat deu tenir més d’un milió d’habitants.
2. __ has dit? No t’he entès.

1. Sé/se
1. No ho __. No he estudiat prou.
2. Ja __ sap que l'any que ve sortirà la nova Ortografia.
2. Sí/si
1. __ vinc, ja em seure on sigui.
2. __ que vindré. Guardeu-me una butaca.

1. Sòl/sol
1. La vinya necessita un __ de secà.
2. Per estudiar bé necessito la llum del __.
2. Són/son
1. No he dormit prou: tinc molta __.
2. Aquests geranis __ molt bonics.

1. Té/te
1. Marc __ ganes d'anar a jugar a bàsquet.
2. Aquest __ verd està boníssim!
2. Ús/us
1. Mai he dit que __ estimo, però és la veritat.
2. Fer __ del transport públic implica respectar les normes de la comunitat.

1. Vós/vos
1. Aquesta cançó em recorda a __.
2. __ dic que no he sigut jo, pare.

Combinacions binàries amb el pronom "li" (o "hi")

En aquesta entrada explicarem les combinacions dels pronoms febles el, la, els, les, li, ho, en, hi.

Anomenem combinacions binàries les combinacions de dos pronoms. En aquest cas, els pronoms que tractem són de tercera persona: el pronom de datiu i el d’acusatiu. 

Primerament, el pronom de tercera persona singular d’acusatiu té quatre formes, que corresponen al masculí/femení, singular/plural: el, la, els, les. Aquest pronom substitueix el complement directe i l’atribut quan aquests van precedits d’un article determinat (el, la, els, les).

Com a exemples de substitució del CD tenim: 

Veig la casa. / La veig.

Porto les ulleres que em vas regalar. / Les porto.

Per altra banda, el pronom feble de tercera persona singular de datiu té dos formes, li i hi. La primera és la forma més antinga, i és la forma que utilitzem quan només substituïm un complement, el complement indirecte. En el dialecte del valencià també es fa servir quan es fa una combinació binària de pronoms. 

Els altres parlars, però, substitueixen la forma li per hi, quan fan una combinació amb el  pronom d’acusatiu.

Exemples de substitució del CI:

En Joan dona el regal a la Marta. / En Joan li dona el regal. 

La mare va dir al fill que anés a dormir. / La mare li va dir que anés a dormir.

La GIEC recull la combinació entre aquests pronoms:

A part d’aquests pronoms esmentats tenim en i ho combinats amb li o hi. El pronom en pot substituir un subjecte, un CD indeterminat, un complement de règim introduït per de, un complement predicatiu, un CC, un complement del nom o un complement de l’adjectiu: en definitiva, és un pronom molt utilitzat. El pronom ho substitueix un atribut o un complement directe quan aquest és neutre o és una subordinada substantiva de CD. 

També s’accepten les dos formes del pronom de datiu però la variant en li s’utilitza més en els registres formals.

Per a practicar:

Us deixo unes oracions perquè poseu en pràctica la pronominalització. Si, un cop fetes, voleu les solucions, busqueu-les en l'entrada “solucions” del blog. 

Feu la substitució dels complements subratllats per pronoms febles: 

1. Deixa els retoladors a la companya.
2. Va ser capaç de dir a la Sara el que pensava.
3. Van decidir regalar el cadell de gos a la cosina.
4. Amb el cop va trencar la cama al noi.

Ompliu els buits:

1. Al noi li va semblar que la mestra s’equivocava. Al noi _____ va semblar. / Al noi _____ va semblar
2. —Has portat els papers per a donar-li? —Em pensava que ja _____ havia donat! / Em pensava que ja _____ havia donat!

Solucions de les activitats

L’ús de les preposicions "per" i "per a"

1.    Cal per a/per a/per paper.

2.    La Irene va anar a la botiga per/per a/per comprar pomes.

3.    El llapis per/per a/per dibuixar, el tens sota la taula.

4.    Els pisos es construeixen per a/per a/per turistes.

5.    El diccionari és útil per a/per a/per saber el vocabulari.

Usos dels verbs "ser" i "estar"

1. El nou disc de Txarango és/està a la venda. → Podem utilitzar tant el verb ser com el verb estar perquè “a la venda” és un sintagma preposicional que expressa una situació fruit d’un procés.
2. El Sergi és/està solter. → Podem utilitzat tant el verb ser com el verb estar perquè “solter” és un adjectiu que indica un estat civil.
3. L’arròs (encara) és/està cru. → Podem utilitzar tant el verb ser com el verb estar perquè “cru” és un adjectiu que es pot interpretar com una descripció o com un resultat. L’adverbi “encara” afavoreix l’aparició del verb estar.
4. La Marta és/està coixa. → Podem utilitzar tant el verb ser com el verb estar perquè “coixa” és un adjectiu que expressa una condició física.

Combinacions binàries amb el pronom "li" (o "hi")

1. Els hi deixa / Li'ls deixa (si tenim en compte que "deixa" està en present d'indicatiu). Si pensem que el verb és un imperatiu, la pronominalització canvia: Deixa'ls-hi / Deixa-li'ls
2. Va ser capaç de dir-li-ho / Va ser capaç de dir-l'hi
3. Van decidir regalar-l'hi / Van decidir regalar-li'l
4. Amb el cop la hi va trencar / Amb el cop li la va trencar
5. Al noi l'hi va semblar / Al noi li ho va semblar
6. Em pensava que ja els hi havia donat! / Em pensava que ja li'ls havia donat.

Accents diacrítics

1.    Bé/be

1.    No escrius bé aquesta paraula.

2.    Aquest be hauria d’estar a l’estable.

2.    Déu/deu

1.    Tinc déu dits a les mans.

2.    Marc no creu amb Déu.

3.    És/es

1.    Aquesta bossa és molt gran.

2.    Es diu que demà hi ha examen.

4.    Mà/ma

1.    Ma germana és molt tossuda.

2.    L aClàudia escriu amb la mà dreta.

5.    Més/mes

1.    No en tinc prou, en vull més.

2.    Faig l’aniversari el mes d’abril.

6.    Món/mon

1.    L’Alba diu que mon pare és molt simpàtic.

2.    Vivim en un món multicultural.

7.    Pèl/pel

1.    La perruquera m’ha dit que tinc un pèl molt bonic.

2.    La carretera passa pel mig del poble.

8.    Què/que

1.    Que gran! Aquesta ciutat deu tenir més d’un milió d’habitants.

2.    Què has dit? No t’he entès.

9.    Sé/se

1.    No ho sé. No he estudiat prou.

2.    Ja se sap que l'any que ve sortirà la nova Ortografia.

10. Sí/si

1.    Si vinc, ja em seure on sigui.

2.    Sí que vindré. Guardeu-me una butaca.

11. Sòl/sol

1.    La vinya necessita un sòl de secà.

2.    Per estudiar bé necessito la llum del sol.

12. Són/son

1.    No he dormit prou: tinc molta son.

2.    Aquests geranis són molt bonics.

13. Té/te

1.    Marc té ganes d’anar a jugar a bàsquet.

2.    Aquest te verd està boníssim!

14. Ús/us

1.    Mai he dit que us estimo, però és la veritat.

2.    Fer ús del transport públic implica respectar les normes de la comunitat.

15. Vós/vos

1.    Aquesta cançó em recorda a vós.

2.    Vos dic que no he sigut jo, pare.

Duplicació aparent de pronoms

En registres informals, de vegades a les oracions de relatiu se’ls hi afegeix un pronom feble pleonàstic, que no és adequat en registres formals. 

Però de vegades aquesta duplicació només és aparent quan el pronom feble o no té funció sintàctica dins de la relativa o fa una funció diferent a la del relatiu. Aquests són els casos:

a) quan el pronom feble està lexicalitzat: anar-se’n, sortir-se’n, veure-s’hi, haver-hi, sentir-hi, tocar-hi... En aquests casos els pronom forma part del verb i per tant és necessari i no provoca una duplicació.

Tot i no dur les ulleres a sobre va escollir una butaca des de la qual no s’hi veia gaire.

Després de moltes complicacions mèdiques de les quals, afortunadament, se n’ha pogut sortir.

b) quan el pronom representa el complement de totalitat d’una construcció partitiva, com en els següents casos:

En Marc tenia tres caramels, dels quals ja n’ha perdut dos.

Van encarregar tres pollastres, dels quals només en queda un.

c) en construccions coordinades com:

Amb la farina que he comprat i més que n’hi haurà allà, podrem fer el pastís.

d) quan el pronom feble pertany a un adjunt de la relativa, pot semblar que hi ha una redundància, però no és duplicació perquè el relatiu i el pronom feble tenen funcions diferents, una del verb de l’oració de relatiu (tornar) i l’altra del verb de l’adjunt (llegit)

Quin és el llibre que vas tornar a la biblioteca sense haver-lo llegit?

El complement directe preposicional

El CD se situa immediatament després del ven i no apareix precedit de cap preposició. En alguns casos, però, el CD apareix o pot aparèixer precedit de la preposició a. Els factors pels quals es produeix això són els següents: 

- La categoria del CD. 

- La posició del subjecte i del CD. 

- El caràcter animat o inanimat de l’un i de l’altre. 

Si el CD és un SN sovint inanimat que ocupa posició postverbal, els casos que s’allunyin d’aquesta situació afavoriran l’ús de la preposició. Veiem-ho: 

- Em volen invitar a mi. 

- Ens han avisat a tots tres. 

- Ens vam mirar l’un a l’altre. 

Amb un quantificador nominal 

La preposició és optativa amb els quantificadors pronominals referits a persones tothom, cadascú, algú, ningú, etc. 

- D’un temps ençà critica (a) tothom. 

Alguns quantificadors quantitatius com molts, pocs etc. i indefinits com uns quants, uns altres, etc. en plural o algunes expressions quantificades com més d’un o més de nou poden adquirir un comportament pronominal. Aquests casos solen donar-se amb verbs amb sentit causatiu (arruïnar, enfonsar, afectar, impressionar, etc.) sobretot quan el subjecte està format per una oració subordinada o un SN inanimat. 

- Això afectarà a molts. 

- El tema escandalitzarà a uns i desil·lusionarà a uns altres. 

Alteracions en l’ordre bàsic amb interrogatius, exclamatius i relatius 

La preposició sol ser present davant d’un CD animat que no es troba en la seva posició bàsica. Hi ha altres alteracions de l’ordre bàsic: 

 El CD humà o animat també es marca amb la preposició a en contextos en què apareix desplaçat a l’esquerra o a la dreta de l’oració i és reprès per un pronom feble. També es produeix quan hi ha una focalització. Per exemple: 

- A molts escriptors això els irrita. 

- Als estudiants, i no als professors, ha satisfet aquesta situació. 

La preposició és obligatòria en casos com els que hem vist. En general, però, es prescindeix de la preposició si el verb té persona o nombre diferents del complement i, per tant, el CD no es pot confondre amb el subjecte: 

- Les teves germanes, nosaltres les durem en cotxe. 

- Avisa-la tu, la Maria. 

Hi ha paral·lelismes sintàctics en el complement directe quan un complement que porta la preposició es troba en paral·lel amb un altre. Aleshores, aquest altre també admet la preposició. I per aquesta mateixa raó, també s’admet a les respostes. 

- T’han convidat a tu i a la teva família. 

- A qui visitarà? – A la Maria. 

En aquests casos, també hi té a veure la proximitat, l’ordre i si l’element es refereix o no a persones. Així, són normals casos com: 

- Això afecta el país tant com a vosaltres. 

Caiguda de preposicions

La construcció temporal amb en/al 

Seguida d’una oració d’infinitiu, la preposició en s’usa amb uns valors semblants als de l’adverbi quan. Al costat de la construcció en + infinitiu, que s’ha donat preferència, també hi ha la construcció al + infinitiu. 

En alguns parlars valencians, en s’usa amb el valor de ‘tan bon punt, així que’ (En veure-la, li ho diré), i al, amb valor de ‘mentre’ (Al travessar la sala, va mirar cap a la porta de la seva habitació). En altres parlars, la construcció amb al ha guanyat terreny i s’usa amb tots dos valors. 

Les subordinades substantives finites introduïdes per preposició 

És normal elidir la preposició de que precedeix una subordinada substantiva quan depèn d’un nom o d’un adjectiu. Per exemple: 

- L’afirmació ∅ que el secretari ho sabia fou precipitada. 

- Conscient ∅ que era tard, va sortir tot d’una. 

Tot i això, també es pot donar el contacte de la preposició de i la conjunció que en registres informals i en la llengua espotània. 

És general l’elisió de la preposició davant d’una substantiva introduïda per que si el nom o l’adjectiu selecciona la preposició en o amb. Veiem-ho: 

- La confiança ∅ que em concediren el crèdit era desproporcionada. 

- No estan conformes ∅ que les dades siguin públiques. 

Ara bé, la supressió de la preposició no és tan general quan el pronom o l’adjectiu selecciona la preposició a. El contacte de la preposició a i la conjunció que és habitual en registres informals i en la llengua espontània. Però hem de tenir en compte que en registres formals s’evita el contacte de la preposició i la conjunció elidint la preposició o bé intercalant-hi algun element. És el cas de: 

- L’al·lusió ∅ que m’hagi enfadat. 

- L’al·lusió al fet que m’hagi enfadat.

Les subordinades substantives en un complement de règim (verbal) 

Les preposicions a, de, en i amb en els registres formals s’elideixen davant una oració introduïda per la conjunció que. Tot i això, l’elisió de a dona lloc a construccions forçades i, per a evitar el contacte de a i que, són preferibles unes altres vies. 

L’elisió de la preposició és habitual amb verbs com acontentar-se (amb), adonar-se (de), alegrar-se (de), comptar (amb), confiar (en), convèncer (de), dubtar (de), fixar-se (en), insistir (en), recordar-se (de), tractar-se (de): 

- No s’adona que trepitja el peu del noi. 

- Confio que vindrà. 

- Fixa’t que falten dues pomes. 

Amb altres verbs, l’elisió de a i, en alguns casos, de en pot originar construccions forçades. En aquests casos, el contacte de la preposició i la conjunció és habitual en registres informals i en la llengua espontània. Ara bé, en els registres formals s’evita el contacte elidint la preposició. Per exemple: 

- Us desafiem a que feu el cim en una hora. 

- Us desafiem que feu el cim en una hora. 

Recursos que eviten el contacte d’una preposició àtona amb la conjunció que 

Hi ha diversos recursos, com ara: 

1.- Intercalar-hi un SN com el fet o la possibilitat, la idea... 

- Es basa en el fet que els periodistes no hi van ser convidats. 

- No renunciem al dret que puguem triar les vacances. 

2.- Intercalar-hi una subordinada d’infinitiu amb sentit causatiu, és a dir, verbs com fer, deixar, permetre, possibilitar... 

- El PDeCAT s’ha compromès a fer que el Govern dialogui amb els catalans. 

3.- També es pot usar una construcció final o simplement es pot recórrer a una subordinada d’infinitiu. 

- L’escrit és una crida perquè la gent s’organitzi. 

- No renunciem al dret a poder triar les vacances. 

4.- Es pot optar per un SN en lloc d’una subordinada substantiva. 

- La propagació del foc va ser deguda al vent que feia. 

- Hem de deixar la porta oberta a la continuitat de la feina humanitària.  

Contacte de preposicions 

Són forçades o impossibles les seqüències de dues preposicions àtones (de + a, a + de, de + amb...) sobretot si són idèntiques (de + de, en + en...), en què la primera selecciona com a complement un SP encapçalat per la segona. En aquests casos s’elideix una preposició. 

- A diferència dels pisos antics, en els actuals hi ha calefacció. 

- Pensa en quin embolic t'has ficat. 

En general, tampoc és possible el contacte on una locució acabada en de (en comptes de, en lloc de...) té com a complement una oració d’infinitiu en què s'ha elidit el nucli verbal. Aquí es pot eliminar una preposició o bé evitar l’el·lipsi. 

- Han construir carreteres de tres carrils en lloc de (contruir-les de) quatre. 

- A més de raons històriques, aquesta incompatibilitat respon a raons personals. 

- Ens reunirem amb el PDeCAT en comptes de reunir-nos amb ERC. 

Hi ha algunes seqüències consolidades i normals com: 

- És un cotxe de per vida. 

- Aquest noi és de per aquí al voltant. 

Preposicions tòniques: 

- Les motocicletes passaven (per) entre els cotxes. 

- Ho va agafar (d`)entre les pedres. 

Alternança entre amb, a i de 

La preposició amb pot alternar amb les preposicions a i de quan introdueix un complement de règim que conté una substantiva d’infinitiu. 

- Estem d’acord amb/a/de deixar el text tal com està.

Les preposicions preferibles en els registres formals són a i de. Tot i això, la preposició amb es manté en predicats simètrica del tipus tenir relació i  tenir a veure.  

- Haver fet un curs de cuina no té (relació / res a veure) amb ser un bon cuiner. 

Les fraccions horàries

Un exemple del tractament de formes pròpies de territoris diferents pot ser el que fa referència a l’expressió de les fraccions horàries. La Gramàtica de la llengua catalana recull la pròpia dels parlars del Principat i la dels parlars valencians i baleàrics. Cal entendre, en aquest cas, que el sistema que és propi d’uns territoris és inusual i no s’aplica fora d’aquests territoris.

Per tant, hi ha dos sistemes diferents per a expressar les fraccions horàries segons els parlars, a més de l’internacional:

a) al Principat, es compta per quarts l’hora en curs a mesura que es va completant, fet que és específic de la llengua catalana (sistema de campanar: un/dos/tres quarts de vuit [vuit = hora en curs].

b) en valencià i baleàric, per a la primera mitja hora s’afegeix l’escreix respecte a l’hora ja completada i per a la segona mitja hora es resta el que falta per a completar l’hora en curs (el sistema de rellotge: les set i quart/mitja [set = hora ja completada]; les vuit menys quart [vuit = hora en curs].

c) el sistema internacional, d’ús tècnic i especialitzat, afegeix a l’hora ja completada la fracció en minuts de l’hora en curs (les set (i) quinze.

L’ús de les preposicions "per" i "per a"

La GIEC ha optat per un criteri polimòrfic: dona tres sistemes diferents perquè els usuaris optin pel que s'adapti més al seu parlar.

1. Norma Tradicional (Pompeu Fabra):

• Només s'utilitza per davant d'un subjecte agent més un verb d'acció (context agentiu) seguit d'una subordinada d'infinitiu final (La Júlia va anar al bar [Context Agentiu] per parlar amb la Marta [Sub. d'inf. final]).

• S'utilitza per a davant d'un predicat amb un verb estatiu (Aquesta llibreta em fa falta per a classe), d'un nom que no és d'acció (És una eina per a tallar), d'un adjectiu (És necessari per a classe), d'una oració passiva/impersonal (Els reglaments s'aproven per complir-los), d'un subjecte que no coincideix amb el de l'oració principal (L'encarregada va enviar el mosso al magatzem per a tancar la llum) i darrera d'un complement nominal d'ús o destinació (Comprarem un regal per a la Júlia).

2. Criteri dels parlant que distingeixen per i per a (els valencians, els tortosins i els nord-occidentals):

• S'utilitza sempre per a (La Júlia va anar al bar per a parlar amb la Marta)

3. Criteri dels parlant que no distingeixen per i per a:

• S'utilitza sempre per (La Júlia va anar al bar per parlar amb la Marta)

La llengua formal manté la distinció entre per i per a, però les dues s’accepten indistintament i en tots els registres segons el parlar.

Activitat. Completa els següents fragments segons els criteris dels tres parlars anteriors:

1. Cal __/__/__ paper.
2. La Irene va anar a la botiga __/__/__ comprar pomes.
3. El llapis __/__/__, el tens sota la taula.
4. Els pisos es construeixen __/__/__ turistes.
5. El diccionari és útil __/__/__ saber el vocabulari.