Caiguda de preposicions

La construcció temporal amb en/al 

Seguida d’una oració d’infinitiu, la preposició en s’usa amb uns valors semblants als de l’adverbi quan. Al costat de la construcció en + infinitiu, que s’ha donat preferència, també hi ha la construcció al + infinitiu. 

En alguns parlars valencians, en s’usa amb el valor de ‘tan bon punt, així que’ (En veure-la, li ho diré), i al, amb valor de ‘mentre’ (Al travessar la sala, va mirar cap a la porta de la seva habitació). En altres parlars, la construcció amb al ha guanyat terreny i s’usa amb tots dos valors. 

Les subordinades substantives finites introduïdes per preposició 

És normal elidir la preposició de que precedeix una subordinada substantiva quan depèn d’un nom o d’un adjectiu. Per exemple: 

- L’afirmació ∅ que el secretari ho sabia fou precipitada. 

- Conscient ∅ que era tard, va sortir tot d’una. 

Tot i això, també es pot donar el contacte de la preposició de i la conjunció que en registres informals i en la llengua espotània. 

És general l’elisió de la preposició davant d’una substantiva introduïda per que si el nom o l’adjectiu selecciona la preposició en o amb. Veiem-ho: 

- La confiança ∅ que em concediren el crèdit era desproporcionada. 

- No estan conformes ∅ que les dades siguin públiques. 

Ara bé, la supressió de la preposició no és tan general quan el pronom o l’adjectiu selecciona la preposició a. El contacte de la preposició a i la conjunció que és habitual en registres informals i en la llengua espontània. Però hem de tenir en compte que en registres formals s’evita el contacte de la preposició i la conjunció elidint la preposició o bé intercalant-hi algun element. És el cas de: 

- L’al·lusió ∅ que m’hagi enfadat. 

- L’al·lusió al fet que m’hagi enfadat.

Les subordinades substantives en un complement de règim (verbal) 

Les preposicions a, de, en i amb en els registres formals s’elideixen davant una oració introduïda per la conjunció que. Tot i això, l’elisió de a dona lloc a construccions forçades i, per a evitar el contacte de a i que, són preferibles unes altres vies. 

L’elisió de la preposició és habitual amb verbs com acontentar-se (amb), adonar-se (de), alegrar-se (de), comptar (amb), confiar (en), convèncer (de), dubtar (de), fixar-se (en), insistir (en), recordar-se (de), tractar-se (de): 

- No s’adona que trepitja el peu del noi. 

- Confio que vindrà. 

- Fixa’t que falten dues pomes. 

Amb altres verbs, l’elisió de a i, en alguns casos, de en pot originar construccions forçades. En aquests casos, el contacte de la preposició i la conjunció és habitual en registres informals i en la llengua espontània. Ara bé, en els registres formals s’evita el contacte elidint la preposició. Per exemple: 

- Us desafiem a que feu el cim en una hora. 

- Us desafiem que feu el cim en una hora. 

Recursos que eviten el contacte d’una preposició àtona amb la conjunció que 

Hi ha diversos recursos, com ara: 

1.- Intercalar-hi un SN com el fet o la possibilitat, la idea... 

- Es basa en el fet que els periodistes no hi van ser convidats. 

- No renunciem al dret que puguem triar les vacances. 

2.- Intercalar-hi una subordinada d’infinitiu amb sentit causatiu, és a dir, verbs com fer, deixar, permetre, possibilitar... 

- El PDeCAT s’ha compromès a fer que el Govern dialogui amb els catalans. 

3.- També es pot usar una construcció final o simplement es pot recórrer a una subordinada d’infinitiu. 

- L’escrit és una crida perquè la gent s’organitzi. 

- No renunciem al dret a poder triar les vacances. 

4.- Es pot optar per un SN en lloc d’una subordinada substantiva. 

- La propagació del foc va ser deguda al vent que feia. 

- Hem de deixar la porta oberta a la continuitat de la feina humanitària.  

Contacte de preposicions 

Són forçades o impossibles les seqüències de dues preposicions àtones (de + a, a + de, de + amb...) sobretot si són idèntiques (de + de, en + en...), en què la primera selecciona com a complement un SP encapçalat per la segona. En aquests casos s’elideix una preposició. 

- A diferència dels pisos antics, en els actuals hi ha calefacció. 

- Pensa en quin embolic t'has ficat. 

En general, tampoc és possible el contacte on una locució acabada en de (en comptes de, en lloc de...) té com a complement una oració d’infinitiu en què s'ha elidit el nucli verbal. Aquí es pot eliminar una preposició o bé evitar l’el·lipsi. 

- Han construir carreteres de tres carrils en lloc de (contruir-les de) quatre. 

- A més de raons històriques, aquesta incompatibilitat respon a raons personals. 

- Ens reunirem amb el PDeCAT en comptes de reunir-nos amb ERC. 

Hi ha algunes seqüències consolidades i normals com: 

- És un cotxe de per vida. 

- Aquest noi és de per aquí al voltant. 

Preposicions tòniques: 

- Les motocicletes passaven (per) entre els cotxes. 

- Ho va agafar (d`)entre les pedres. 

Alternança entre amb, a i de 

La preposició amb pot alternar amb les preposicions a i de quan introdueix un complement de règim que conté una substantiva d’infinitiu. 

- Estem d’acord amb/a/de deixar el text tal com està.

Les preposicions preferibles en els registres formals són a i de. Tot i això, la preposició amb es manté en predicats simètrica del tipus tenir relació i  tenir a veure.  

- Haver fet un curs de cuina no té (relació / res a veure) amb ser un bon cuiner.