Una gramàtica descriptiva i normativa, què vol dir?
La GIEC, tot i ser una gramàtica normativa, es basa en la descripció de com s’utilitza la llengua, i per tant és descriptiva. Una gramàtica normativa, com havia sigut la de Fabra del 1918 fins ara, ens indica quin és el model de llengua. La GIEC ho fa aportant també un conjunt de descripcions dels usos dels parlants. Com diu la introducció de l’obra, la norma i la descripció no es poden deslligar l’una de l’altra. Per tant la GIEC té un doble vessant normatiu i descriptiu.
La variació funcional
Totes les llengües tenen varietats dialectals i varietats funcionals. Les dialectals són les que parlen un grup determinat de parlants, sovint perquè són tots del mateix territori. En canvi, les funcionals, en principi, les dominen totes tots els parlants. Per exemple, un barceloní segurament no sap parlar en valencià o en menorquí, però sí que sap canviar el registre en què parla segons la situació comunicativa. Els factors que fan variar el registre són, sobretot, el grau de formalitat (formal/informal) i el canal (escrit/oral) . També n’hi ha d’altres com si l’àmbit de la comunicació és públic o privat i quin és el grau d’espontaneïtat.
La GIEC, per tenir en compte la variació funcional, es basa en el criteri d’adequació. El que fa és donar indicacions de registre quan són necessàries, per què puguem conèixer la formalitat de les diferents formes. En aquest quadre podeu veure com indiquen els diferents graus de formalitat en l’obra:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada